Pintura del segle XX

El modernisme català.

Característiques principals del modernisme català:

- El Modernisme representa a tot el món i en especial a Catalunya la llibertat per la creació de noves formes anteriorment no acceptades, traient l'art de l'encarcarament acadèmic.

- Manifesta un interès per mantenir i renovar les tècniques tradicionals de construcció i decoració, utilitzant materials antics com el totxo i nous (en aquella època) com el ferro i també noves tècniques ceràmiques.

- Predomina la corba sobre la recta.

- Hi ha riquesa i detallisme en la decoració.

- Els artistes utilitzen freqüentment motius vegetals.

- Tenen gust per la asimetria.

- L’esteticisme és refinat.

- Les formes són dinàmiques.

Mapa de Catalunya.

 

Mapa de Barcelona.

Antoni Gaudí

A Barcelona (Barcelonès): Bellesguard, Casa Andreu Calvet, Casa Batlló, Casa Vicens, Col.legi Santa Teresa, Escoles Sagrada Família, La Pedrera, Pavellons Güell , Palau Güell, Park Güell, Sagrada Família , Tanca Finca Miralles .

A La Pobla de Lillet (Berguedà): Xalets de Catllaràs, Jardins Artigas.

A Mataró (Maresme): Cooperativa Obrera.

A Montserrat (Bages): Via Crucis (1er misteri de Glòria).

A Santa Coloma de Cervelló (Baix Llobregat): Colònia Güell .

A Garraf (Sitges): Cellers Garraf .

Lluís Domènech i Montaner

A Barcelona (Barcelonès): Casa Fuster, Casa Lamadrid, Casa Lleó i Morera, Casa Thomas, Museu de Zoologia, Editorial Montaner i Simón, Hospital de Sant Pau, Palau de la Música Catalana, Palau Ramon Montaner.

A Canet de Mar (Maresme): Ateneu Obrer , Castell de Santa Florentina, Casa Roure (Ca la Bianga), Restaurant la Misericòrdia.

A Olot (Garrotxa): Casa Solà-Morales.

A Reus (Baix Camp): Casa Gasull, Casa Navàs, Casa Rull , Institut Pere Mata .

Josep Puig i Cadafalch

A Barcelona (Barcelonès): Casa Macaya, Casa Martí (Els 4 gats), Casa Muley-Afid, Casa Muntades, Casa de les Punxes, Casa Sastre Marquès, Casa Serra, Fàbrica Casaramona , Palau Baró de Quadras , Torre Pastor de Cruïlles .

A Argentona (Maresme): Casa Garí, Casa Puig i Cadafalch .

A Lloret (La Selva): Creu de terme, Ermita Verge de Gràcia, Panteó Costa (Cementiri) .

A Mataró (Maresme): Ajuntament , Casa Coll i Regàs, Casa Parera , Casa Sisternas , El Rengle , La Beneficència.

Arquitectura del segle XIX

Evolució Segle XX

1. Els Antecedents 1890-1914

El període que va precedir la Gran Guerra, la coneguda com "Belle Epoque", es va caracteritzar per una creixent tensió entre les grans potències. La globalització econòmica i l'auge del colonialisme van incrementar les rivalitats. En aquest context, un seguit de crisis internacionals van ser conformant dues aliances enfrontades. L'assassinat de l'Arxiduc austríac Francesc Ferran a Sarajevo el juny de 1914 va ser l'incident que va desencadenar la primera guerra mundial.

La nova política exterior alemanya, la Weltpolitik, no explica per si sola el procés que va portar a la Gran Guerra. Per comprendre aquest camí cal que reparem en altres transformacions de fons que van alterar de manera decisiva el món que transitava del segle XIX al XX.

1.1. Les transformacions del canvi de segle i els conflictes entre les potències.

L'ascens dels Estats Units i Japó, va significar el pas d'un concert europeu a un concert mundial de potències.

El segon canvi va venir propiciat per les transformacions tecnològiques de la segona revolució industrial. El domini de les noves tecnologies i indústries va provocar una nova correlació de forces entre les potències. La cada vegada més poderosa Alemanya va començar a desafiar l'hegemonia britànica.

La tercera transformació la trobem en l'expansió colonial europea de finals del segle XIX. L'extensió dels imperis colonials va exacerbar la pugna per territoris i mercats entre les potències industrials europees. La competència no només es va donar per raons econòmiques. Sovint qüestions polítiques, geoestratègiques o de prestigi van estar darrere dels conflictes colonials.

1.2 La formació de les aliances 1893-1907

Bismarck havia construït una complexa xarxa de tractats internacionals l'element clau era la Triple Aliança (1882) que lligava Alemanya amb Àustria-Hongria i Itàlia. El principal objectiu del canceller alemany era el manteniment d'un “status quo” que ell considerava beneficiós per a Alemanya.

Es va generar una nova actitud a Alemanya, ambiciosa i agressiva. I això va desencadenar un procés de competència i desconfiança del qual van néixer dos blocs de potències la Triple Entente i la Triple Aliança, al voltant de les quals es van formar els blocs enfrontats en la primera guerra mundial. Entre aquests dos grans blocs hi havia un ambient d’hostilitat.

1.3. El camí cap a la guerra 1905-1914

Les crisis que van precedir al conflicte

Durant la dècada anterior a la guerra es van succeir quatre crisis internacionals que van marcar l'evolució cap al conflicte generalitzat.

·Dos van tenir com a escenari el Marroc en 1905-1906 i el 1911. Alemanya va desafiar l'hegemonia francesa en el territori, però va fracassar en el seu intent.

·Les altres dues crisis van tenir lloc en els Balcans. Després de la annexió austríaca de Bòsnia i Hercegovina (1908), la regió es va veure sacsejada per les guerres balcàniques (1912-1913).

L'ambient bèl · lic s'estenia per les diverses capitals europees.

La crisi definitiva: l'atemptat de Sarajevo (estiu de 1914)

El 28 de juny de 1914 el Arxiduc Francesc Ferran, nebot de l'Emperador Francesc Josep I i ​​hereu al tron ​​austro-hongarès, va ser assassinat a Sarajevo (Bòsnia). Un activista serbobosnià, Gavrilo Princip, membre de l'organització nacionalista sèrbia "La Mà Negra", va ser l'autor del magnicidi.

Aquest atemptat va desencadenar una fatal sèrie d'esdeveniments que va desembocar en la guerra. Heus aquí resumida la successió de fets que va portar a la guerra:

2. La guerra mundial 1914-1918

Al llarg del conflicte, diversos estats es van anar unint als dos blocs en conflicte. Les noves adhesions van tenir un paper clau a l'hora de definir el vencedor de la guerra. Aquests van ser els principals països contendents i l'any en què van entrar en guerra.

3. El nuevo orden tras la guerra: los Tratados de Paz

El anhelo de que el conflicto que concluía en 1918 fuera “la guerra que pusiera fin a todas las guerras” se reveló pronto como un sueño bien intencionado. Los tratados de paz que se firmaron en la Conferencia de París fueron unos tratados completamente fallidos que pusieron las condiciones para un nuevo conflicto general.

3.1. La Conferencia de París (1919)

El 18 de enero de 1919, los representantes de los países vencedores se reunieron en la Conferencia de París. Dirigieron unas negociaciones a las que se prohibió asistir los países derrotados.

3.2. Las posturas divergentes de los vencedores

Los representantes de los vencedores llegaron a París con sus propias aspiraciones que a menudo eran diferentes de las de sus aliados.

Los representantes de los derrotados no fueron invitados a la conferencia de paz. Los acuerdos, duramente negociados entre los vencedores y concretados en los diversos tratados de paz, les fueron presentados como un hecho consumado al que simplemente debían plegarse. Los alemanes, representantes de la recién nacida república de Weimar, firmaron el tratado de paz en Versalles el 28 de junio de 1919 tras ser amenazados con una invasión total de su país.

3.3. Los tratados de paz

Los países vencedores fueron firmando diversos tratados de paz con cada una de las naciones derrotadas: Alemania, Austria, Hungría, Bulgaria y Turquía.

3.5. Conclusión: unos deficientes tratados de paz

Los Tratados firmados tras la Conferencia de París no contribuyeron en absoluto a estabilizar la situación europea y mundial. Los errores de esos tratados de 1919 están detrás del nuevo conflicto mundial que estalló veinte años después.

Alemania fue duramente tratada en el Tratado de Versalles. Sin embargo, el país no fue ocupado militarmente en su totalidad y su poderío económico no sufrió una merma sustancial. La gran contradicción del Tratado de Versalles fue que trató de imponer una paz muy dura a un estado que aún era muy poderoso. Las posturas revanchistas, alentadas por las dificultades de la posguerra, pronto se extendieron en Alemania. Era el caldo de cultivo adecuada para grupos como los nacionalsocialistas de Hitler.

4. Las relaciones internacionales en la posguerra 1919-1924

La aplicación de los tratados de paz fue enormemente dificultosa. En un contexto de serias dificultades económicas, las tensiones surgieron por doquier. Especialmente grave fue el pago de las reparaciones de guerra por parte de Alemania.

En 1923, tropas francesas y belgas ocuparon la cuenca del Ruhr, el corazón minero e industrial de Alemania. Ya que Alemania no pagaba, se invadía el país y se cobraban las indemnizaciones mediante la explotación de las riquezas del Ruhr.

5. Las consecuencias económicas de la guerra y de la paz

Las consecuencias económicas de la Gran Guerra fueron trascendentales; las de la Paz también. En términos económicos, la Primera Guerra Mundial y su posguerra supusieron el fin de una época y el comienzo de otra.

La Primera Guerra Mundial significó una movilización sin precedentes de recursos humanos y materiales. La propia victoria de los Aliados fue en buena medida el resultado de su mayor capacidad para movilizar.

La planificación económica y otras formas de intervención estatal resultaron imprescindibles para asegurar que los recursos se orientaban hacia el esfuerzo bélico.

5.1. Pérdidas humanas y materiales

La Primera Guerra Mundial alcanzó unas dimensiones nunca antes vistas. Los combates se extendieron a frentes en varios continentes, duraron más de cuatro años y movilizaron a millones de efectivos.

Las pérdidas humanas alcanzaron cifras previamente inimaginables. El coste humano del conflicto debió rondar los diez millones de muertos y el doble de heridos. Estas cifras superan a las de todas las guerras habidas durante el siglo XIX.

5.2. La “herencia” financiera de la guerra y la paz

El esfuerzo bélico había implicado la aparición de una gran deuda interaliada. Los Aliados se debían entre sí unos 23.000 millones de dólares en concepto de deudas comerciales. El principal acreedor era Estados Unidos. Los intentos norteamericanos por recuperar esa deuda tropezaban con las dificultades de Francia, el mayor deudor, que a su vez necesitaba de las reparaciones impuestas a Alemania para hacer frente a sus obligaciones de pago internacionales. Así, deudas interaliadas y reparaciones de guerra alemanas estaban estrechamente relacionadas.

5.3. Una breve conclusión: guerra y crecimiento económico

Es difícil determinar el auténtico coste económico de la Primera Guerra Mundial, lo cierto es que con ella se inicia una larga fase de lento crecimiento. Entre 1914 y 1950, el PIB per capita en Europa creció menos que antes de la Gran Guerra o después de la Segunda Guerra Mundial. El retorno a la “normalidad” de la “belle époque” pre-bélica resultó mucho más complicado de lo que se pensaba. De hecho, en sentido estricto, nunca llegó a producirse.

L'impressionisme.

Autors del realisme.

Comparació del Realisme amb el Romanticisme.

REALISME:

• Moviment que intenta plasmar objectivament la realitat.
• S'estén a tots els camps de la creació humana encara que va tenir una importància especial a la literatura.
• En general, només fa referència a una certa actitud de l'artista enfront de la realitat, en la qual la plasmació d'aquesta no ha de ser necessàriament còpia o imitació, encara que sí ajustar-se a una certa visió generalitzada.
• L'objectiu del Realisme era aconseguir representar el món del moment d'una manera verídica, objectiva i imparcial.
• El Realisme no pot idealitzar.
• Característiques:

-L'única font d'inspiració en l'art és la realitat.

-No admet cap tipus de bellesa preconcebuda.

-L'única bellesa vàlida és la que subministra la realitat, i l'artista el que ha de fer és reproduir aquesta realitat sense embellir-la.

-Cada ésser o objecte té la seva bellesa peculiar, que és la que ha de descobrir l'artista.

ROMANTICISME:

• Dóna importància al sentiment.
• Caràcter revolucionari i trencador amb les convencions socials de l'època. La seva característica fonamental és la ruptura amb la tradició, amb l'ordre i la jerarquia dels valors culturals i socials imperants.
• Busca constantment la llibertat autèntica. Com que el romanticisme és una manera de sentir i concebre la naturalesa, la vida i l'home mateix, aquest moviment artístic és molt heterogeni i es presenta de manera diferent i singular en cada país on es desenvolupa; fins i tot dins d'una mateixa nació es desenvolupen diferents tendències que es projecten també en totes les arts.
• Es va desenvolupar fonamentalment a la primera meitat del segle XIX.
• Es va estendre des d'Alemanya a Anglaterra, França, Itàlia, Espanya, Rússia, Polònia, Estats Units i les joves repúbliques hispanoamericanes.
• Posteriorment, es fragmentà i va anar evolucionant en diversos corrents, com el Parnasianisme, el Simbolisme, el Decadentisme o el Prerrafaelisme, englobades totes elles dins la denominació general de Post-romanticisme.
• Posteriorment, un dels corrents avantguardistes del segle XX, el Surrealisme, portà a l'extrem els postulats romàntics.
• El Romanticisme va ser una reacció contra l'esperit racional i hipercrític de la Il·lustració i el Neoclassicisme.
• Gran apreciació de les coses personals, un subjectivisme i individualisme absolut, un culte al jo fonamental i al caràcter nacional, en contraposició a la universalitat i sociabilitat de la Il·lustració del segle XVIII.
• Els màxims exponents romàntics són, amb freqüència, prototipus de rebel·lia (Don Joan, el pirata, Prometeu).
• El Romanticisme anteposava abans de tot:

-La major importància del sentiment enfront la raó.

-La forta tendència nacionalista de cada país.

-La del liberalisme en contraposició al despotisme il·lustrat.

-La de l'originalitat en contra la tradició grecollatina.

-La creativitat enfront a la imitació neoclàssica.

-L'obra imperfecta, inacabada i oberta en lloc a l'obra perfecta, conclosa i tancada.

Artistes de la pintura Romàntica.

DIFERÈNCIES I SEMBLANCES ENTRE EL BARROC I EL ROCOCÓ.

En quant a característiques, el rococó és al barroc el que el manierisme va ser al renaixement: de la mateixa manera, emfatitza les seves característiques,  s'integra als paisatges, aprofita els reflexos en aigua i miralls i afavoreix la il·lusió.
La paraula rococó és una combinació de "rocaille" (pedretes) i "coquille" (petxina), elements en els quals inspiren els primers dissenys. El que crida l'atenció dels creadors és la forma irregular de elements naturals com les petxines, les pedres marines i les formes vegetals.
L'important és la decoració, completament lliure i asimètrica, amb línies irregulars, ondulades, corbes i contracorbes associades en ritmes lleugers. Aquesta decoració inclou estucs i reixes forjades. Aquest aspecte fa del Rococó un art íntim, més d'interior que d'exterior.
⇒ Arquitectura.
Una de les característiques de l'estil Rococó és la diferència entre exteriors i interiors. L'interior és un lloc de fantasia i color, mentre la façana es caracteritza per la senzillesa i la simplicitat. S'abandonen els ordres clàssics i les façanes dels edificis es distingeixen per ser planes, tenint, amb prou feines, unes motllures per separar plantes o emmarcar portes i finestres.
La forma dominant en les edificacions rococós era la circular. Un pavelló central, generalment entre dues ales baixes i corbes i, sempre que era possible, envoltat de jardí o immers en un parc natural. Altres edificacions podien prendre la forma de pavellons encadenats, en contra del típic edifici "bloc", propi de l'etapa anterior.
L’aspecte més destacable dels interiors rococós és la distribució interna. La finestra augmenta progressivament de mida, fins a la porta-finestra o "finestra-francesa", obtenint una interrelació entre interior i exterior que aconsegueix l'ideal fusió amb la natura, el paisatge i l'entorn. Es descarten els marcs en angle recte, massa rígids i s'adopten finestres arquejades. S'elimina o redueix l'ús d'escultures monumentals, les quals només s’utilitzen per ornamentar els jardins.
En canvi l’arquitectura barroca destaca per :
·El rebuig de la simplicitat i la recerca del complex. No renega de les formes clàssiques (columnes arcs, frontons, frisos), però les transforma de manera fantasiosa. De vegades l'edifici arriba a ser com una gran escultura. Els entaulaments adopten la corba i els frontons es parteixen i adopten corbes, contracorbes i espirals.
·S'adopta l'el·líptica, la forma oval i altres formes (com la d'abella de Borromini). Les parets són còncaves i convexes, és a dir sempre ondulades. S'arriba a l'abandonament de línies rectes i superfícies planes.
·S'adopta un nou tipus de planta que ofereix plànols oblics per donar sensació de moviment (espais dinàmics), en la més estàtica de les arts. Agrada representar o suggerir l'infinit (un camí que es perd, una volta celeste, un joc de miralls que alteri i faci irrecognoscible les perspectives). Èxit de l'ordre gegant, amb columnes que inclouen 2 o 3 pisos. No falten els campanars, sols o en parella, molt decorats.
·S'utilitzen efectes de llum, jocs de perspectiva. Dóna importància a la llum i a efectes lluminosos, a través del clarobscur.
·Gran riquesa decorativa i exuberància formal tant en els espais interiors com a l'exterior. Amor desenfrenat pel curvilini i el triomf de la columna salomònica. Arcs i frontons mixtilínis finestres ovalades. L'arc descansa sobre la columna per mitjà d'un entaulament (a la manera romana), o descansa directament sobre el capitell (manera bizantina). Ambdues formes van ser emprades en el Renaixement. S'utilitzen grans cartel·les.
·La creació de noves tipologies per a edificis concrets. Les obres són: palaus, religioses, urbanístiques, grans jardins galeries (que després donaria lloc a les galeries d'art.

⇒ Escultura.
En general, aquest estil fou expressat més bé mitjançant l'escultura de porcellana delicada, més que amb estàtues marmòries i imponents. Els motius amorosos i joiosos són representats a l'escultura, així com la natura i la línia corba i asimètrica.
D’altra banda l'escultura barroca es caracteritza per:
· La tendència a la representació de la figura humana amb una objectivitat perfecta en tots els aspectes, tant en els més sublims com els més vulgars.
· Realització d'esquemes compositius lliures del geometrisme, el que xoca amb la proporció equilibrada del renaixement. L'escultura barroca es projecta dinàmicament cap a fora. Aquesta inestabilitat es manifesta en la inquietud dels personatges, en les escenes i en l'amplitud i ampul · lositat de la vestidura.
· Representació del nu en el seu estat pur, com una acció congelada, aconseguit amb l'influx de la composició asimètrica, on predominen les diagonals, els cossos esbiaixats i oblics, la tècnica del escorç i els contorns difusos i intermitents, que dirigeixen l'obra cap l'espectador amb un gran expressionisme.
· Es dóna gran importància al nu, creant grups compositius que permeten la contraposició de les dones en incidir la llum sobre les superfícies de les escultures.
· S'utilitza preferentment la fusta, el marbre, etc.
⇒ Pintura.
Malgrat que el rococó té origens d’arts decoratives, l'estil mostrà la seva influència també en la pintura, arribant al seu màxim esplendor a la dècada de 1730. Els pintors varen fer servir colors clars i delicats i les formes curvilínies decoren les teles amb querubins i mites d'amor. Els seus paisatges amb festes galants i pastorals sovint recollien dinars sobre l'herba de personatges aristocràtics i aventures amoroses i cortesanes. Es van recuperar personatges mitològics, que es barregen en les escenes, dotant-les de sensualitat, alegria i frescor.
El retrat també fou popular entre els pintors rococós, on els personatges són representats amb molta elegància, basada en la artificialitat de la vida de palau i dels ambients cortesans.
En canvi la pintura barroca es caracteritza per:
.Temes religiosos.
·Existeix una tendència i una recerca del realisme que es conjuga amb el teatral i l'efectista.
·El color, la llum i el moviment, són els elements que defineixen la forma pictòrica. El color predomina sobre la línia. Fins i tot, els efectes de profunditat, perspectiva i volum s'aconsegueixen més amb els contrastos de llum i de tonalitats del color que amb les línies nítides i definides del dibuix. La llum es converteix en un element fonamental en la pintura barroca. La llum dibuixa o difumina els contorns, defineix també l'ambient, l'atmosfera del quadre, i matisa els colors. La utilització de la tècnica del clarobscur arriba a la perfecció gràcies a molts pintors del Barroc.
·Es pretén transmetre sensació de moviment. Les composicions es compliquen, s'adopten perspectives insòlites i els volums es distribueixen de manera asimètrica.
·Es produeix en aquesta època un domini absolut de la tècnica pictòrica, tant en la pintura a l'oli sobre llenç com en la pintura al fresc. Això permet assolir un gran realisme en la representació pictòrica. S'aconsegueix la imitació de la realitat teoritzada pels renaixentistes però sense la idealització i concepció pròpies del segle anterior.
·El domini de la tècnica, que aconsegueix representar amb gran fidelitat la realitat, fa que s'intenti en ocasions enganyar a l'espectador per mitjà de artificis.

Barroc: Velázquez.

Anàlisi d'una obra de Velàzquez.

LAS MENINAS

Aquest quadre està pintat a l'oli sobre un llenç, muntat sobre un bastidor de fusta de 3,21 metres d'alt per 2,81 d'ample. Hi han estudis radiogràfics que demostren que s'han corretgit nombroses vegades la postura dels personatges, aquest fet mostra l'ús de la tècnica de venècia de pintar directament el quadre sense fer esbossos ni dibuixos previs amb varies capes de pintura.

La pintura es va realitzar entre 1655 i 1656 amb unes mesures de 318 cm d'alt amb 276 d'ample. Se'ns mostra una habitació rectangular en penombra, il · luminat per la llum que penetra a través de les finestres laterals i per les portes del fons. En la porta més visible hi ha l'aposentador de la reina, el qual sembla que contempli l'escena.

Entre les dues portes trobem un mirall on es reflecteix una imatge. A l'extrem esquerre del quadre apareix Velázquez,amb la paleta i el pinzell, mirant un punt en concret que nosaltres no podem veure. És com si mirés cap a nosaltres. Al seu costat apareix una primera menina de la reina, vestida d'un blau verdós, li ofereix a la infanta Margarida un gerro de fang. La infanta,vestida de seda blanca amb adorns vermells dirigeix ​​la seva mirada fora del quadre, al igual que Velàzquez. La perspectiva i l'enquadrament feien fixar l'espectador en un punt de l'espai exterior al quadre. El punt de vista preferencial es troba descentrat respecte a l'eix, a la zona més il · luminada de la paret del fons.

Es considera aquest llenç com una culminació de l'ilusionisme modern, de les maneres de veure i de la reflexió pictòrica. Molts el consideren un retrat naturalista de la realitat d'allò més graciós. El pintor retrata de manera passiva el quadre, com si es tractés d'una fotografía d'una càmera. 

Resum del Barroc.

EL BARROC

Al segle XVII i principis del XVIII, l’idealisme característic del Renaixement va deixar pas a una visió del món molt més pessimista. Els artistes del barroc van tendir a exagerar l’expressió dels personatges, a destacar els contrastos i a recrear-se en els detalls. L’art barroc és l’estil dominant del període. Va ser un procés desenvolupat entre dues formes del classicisme: la del Renaixement i la de l’era racionalista.

Arquitectura.
L’arquitectura barroca destaca per l’exuberància i la teatralitat. Els arquitectes es preocupaven per l’espai on s’havien d’ubicar els edificis que construïen.
Ells, abandonen les línies regulars dels edificis renaixentistes i imposen un estil marcat per les formes dinàmiques i complexes. En el cas dels temples, es torçaven les columnes, es trencaven i es corbaven els frontons, es creaven grans escalinates i enormes columnates, etc, perquè es volia atreure l’atenció del públic per fer-lo passar a l’interior.

Esculura.
L'escultura barroca es caracteritza pel moviment, per l’expressió dels sentiments extrems al rostre, per la teatralitat dels gestos i per un realisme cru.
La concepció del cos humà s’allunya del cànon grecoromà. La màxima preocupació és el realisme i, per tant, l’expressivitat de les figures, que s’aconsegueix amb contorsions, postures forçades i la representació del moviment.

Pintura.
La pintura barroca es caracteritza pel realisme dels personatges, es dóna molta importància a la llum que fa ressaltar les figures sobre la penombra del quadre. S’accentuen les línies diagonals que creen inestabilitat i moviment sobre la tela.

Barroc.

Anàlisi de la Gioconda.

La Gioconda.
En el quadre si veu una dona reposant asseguda amb un lleu somriure a la cara. Al fons hi ha un paisatge relaxant i lluminós en segons quins punts.
.Cronologia: 1503 - 1506
.Autor: Leonardo Da Vinci
.Actualment es troba al museu de Loure a París.
.Dimensions: 77x53 cm
.Suport: Fusta d’àlber.
.Material: Oli sobre taula
.Les faccions de la cara, les mans i els plecs de la roba estan ben definides amb detalls, però el fons està diferenciat per la varietat de colors i es veuen com difuminats.
.Colors dominants: Predomina els colors càlids, com és en la seva pell i el fons, encara que també s’hi poden veure tons blaus i foscos com en el vestit el cabell i una petita part del fons.
.És un quadre realista, amb colors harmònics i fa servir contrastos entre pell i roba.
.No és un quadre equilibrat, la distribució dels volums dins d’aquest estan més carregats al cantó esquerra.
.Hi ha profunditat que s’aconsegueix dibuixant la dona més gran que fa que sembli que està més endavant que el paisatge.
.La perspectiva frontal.
.La seva finalitat és decorativa.
.Les línies estructurals de l’obra es dirigeixen al seu cap, que és el punt de coincidencia i central que té el quadre. No suggereixen moviments, per tan és estàtic.
.El focus de llum és artificial i es centra en la cara i el pit.
.Gènere pictòric: Retrat.
.Té la intenció de mostrar tranquilitat, ja que el paisatge és relaxant, estable i ella està en una posició sedentària.
.Estil i característiques de l’obra: Renaixament Italià
·Estil i característiques de l’autor (Leonardo Da Vinci): Es caracateritza per l'ús subtil dels esfumats de colors, el coneixement profund de l'anatomia humana i animal, de la botànica i la geologia, la utilització que feia de la llum, l'interès per la fisonomia, la capacitat de reflectir la manera com els humans utilitzen el registre de les emocions i les expressions gestuals. Dominava sobretot la tècnica del «*sfumato» i la combinació d'ombres i llums. Totes aquestes qualitats apareixen reunides en obres com La Gioconda, El Sant Sopar i La Mare de Déu de les roques
·L’obra es un reflex de la bellesa divina i de l’època que s’encamina a elaborar formes de vida i actituds existencials.

*Sfumato: Aquesta tècnica es coneix amb el nom de sfumato, i consisteix a prescindir dels resseguiments nets i precisos del Quattrocento per embolcallar-ho tot en una espècie de boira imprecisa que «esfuma» els perfils, crea la impressió d'estar totalment immersos dins l'atmosfera de l'obra i fa que sembli que la figura té tres dimensions.